Breu història dels materials magnètics tous
Apr 10, 2024
Des que Michael Faraday va demostrar la inducció electromagnètica el 1831, hi ha hagut una evolució contínua dels materials magnètics tous. L'elecció natural de Faraday del material central va ser el ferro, que té la temperatura ambient més alta Msde qualsevol element a més d'una μ granr, i H bastant baixc. Tanmateix, fins i tot en un material senzill format per un sol element hi havia marge de millora considerable.
Es va descobrir que el recuit del ferro no només millorava les seves propietats mecàniques sinó que també disminuïa la seva coercivitat mitjançant l'alleujament de l'estrès, fent-lo més adequat per al seu ús en aplicacions inductives. Buscant un rendiment encara millor, els científics i els enginyers van buscar maneres de millorar les propietats del ferro tou.
L'any 1900, Robert Hadfield, un metal·lúrgic d'Anglaterra, va inventar l'acer de silici no orientat afegint fins a un 3% de silici al ferro i augmentant la seva resistivitat elèctrica (p) alhora que augmentava μ.r. El metal·lúrgic nord-americà Norman Goss va inventar l'acer de silici orientat al gra el 1933 promovent el creixement del gra al llarg d'una direcció cristal·lina de baixa anisotropia, augmentant μr, encara més enllà. Fins i tot avui, els acers de silici (o elèctrics) representen una part important del mercat global d'imants tous a causa del seu alt Msi un cost relativament baix.
Les aplicacions més habituals per a l'acer al silici són els transformadors a gran escala (acer al silici orientat al gra) i les màquines elèctriques (es prefereix l'acer al silici no orientat isòtrop per a màquines rotatives), on el seu preu econòmic és un gran benefici.
No obstant això, un baix
(-, 0.5 μohm.m) fa que els acers al silici tinguin pèrdues a alta freqüència. Recentment, els fabricants d'acer elèctric han desenvolupat un camí per augmentar el contingut de silici del seu acer fins al 6,5% mitjançant un procés de deposició de vapor químic (CVD). Aquest enfocament augmenta
a 0,82 μΩ.m, però encara deixa altres materials com a millors opcions per a l'electrònica de potència d'alta freqüència i màquines elèctriques d'alta velocitat de rotació.
A la dècada de 1910, Gustav Elmen dels Laboratoris Bell va experimentar amb aliatges de níquel-ferro i va descobrir la composició de permalloy rica en níquel (78%). Un avantatge important del permalloy és el seu alt μr, (fins a 100,000). Els aliatges de níquel-ferro encara s'utilitzen en algunes aplicacions inductives especialitzades avui en dia, però no són habituals en l'electrònica de potència i les màquines elèctriques perquè tenen pèrdues elevades de corrent de Foucault, i l'addició de níquel disminueix Ms. Amb l'addició d'una petita quantitat de molibdè (2%) al permalloy, es pot produir pols de molibdè (MPP). MPP s'utilitza per fabricar els nuclis de pols de menor pèrdua.
A finals de la dècada de 1940, JL Snoek va inventar ferrites magnèticament tous. Aquests materials són competitius per les seves resistivitats elèctriques molt elevades (10 - 108μohm.m), que els fan efectius per suprimir les pèrdues de corrent de Foucault.
A més, com que es produeixen amb tècniques de processament ceràmic i materials abundants, les peces de ferrita es poden produir a un cost molt baix. L'alt![]()
i l'assequibilitat de les ferrites toves manté aquests materials amb una gran demanda per a aplicacions inductives, incloses les d'alta freqüència. De fet, la seva quota del mercat mundial d'imants tous només és superada per l'acer al silici. Pateixen una M relativament baixas. (gairebé una quarta part de la de l'acer al silici), que limita la densitat d'energia dels elements inductius que contenen un nucli de ferrita.
El 1967, es va inventar una nova classe de materials, aliatges amorfs. A mitjans de la dècada de 1970, l'interès pels aliatges amorfs basats en ferro i cobalt va augmentar i van començar a trobar el seu camí cap a les seves aplicacions. Mitjançant l'eliminació de qualsevol ordre de llarg abast, la coercivitat es redueix substancialment en aquests aliatges.
El 1988, els investigadors d'Hitachi van incloure additius de Nb i Cu i van afegir un pas de recuit a la producció d'aliatges amorfs per produir cristal·lits petits i molt espaiats de ferro o cobalt (de l'ordre de 10 nm de diàmetre) dins d'una matriu de material amorf. Aquest va ser el començament dels aliatges magnètics suaus nanocristal·lins. La formació de cristal·lits de metalls de transició aïllats va reduir les pèrdues de corrents de Foucault d'aquests materials en comparació amb els aliatges amorfs. Tant els aliatges amorfs com els nanocristal·lins estan guanyant quota de mercat en l'electrònica de potència d'alta freqüència i màquines elèctriques avui a causa de les seves baixes pèrdues i la seva competitivitat.s.
Malgrat un cost inicial més elevat que l'acer al silici, aquests aliatges avançats poden reduir els costos totals de la vida útil de l'electrònica de potència i les màquines elèctriques, gràcies a les pèrdues reduïdes.
A principis de la dècada de 1990, els nuclis de pols (també coneguts com a compostos magnètics suaus o SMC) van guanyar acceptació en algunes aplicacions magnètiques suaus. Aquests materials combinen partícules magnètiques, entre aproximadament 1 i 500 g de diàmetre, i les recobreixen o barregen amb un material aïllant abans de consolidar-se amb altes pressions (MPa fins a pressions GPa parelles).
La calor també es pot aplicar durant o després de la densificació per millorar les propietats magnètiques. Les partícules magnètiques solen ser pols de Fe, però també poden consistir en aliatges com MPP (esmentat anteriorment), Fe-P, Fe-Si o Fe-Co. A causa de la fase de matriu aïllant i no magnètica, aquests materials tenen un espai d'aire distribuït que limita la seva μra un rang de 100 a 500. No obstant això, la matriu aïllant també augmenta la seva![]()
(10-3a 10-1µohm•m), reduint les pèrdues de corrent de Foucault.
Els SMC també es poden pressionar en geometries finals més complexes sense necessitat de cap mecanitzat (formació de xarxa), cosa que pot reduir substancialment els costos de fabricació. La seva naturalesa isòtropa, el seu baix cost i la capacitat de donar forma a peces complexes han fet que els SMC tinguin un èxit bastant en màquines elèctriques rotatives.
La breu història dels materials magnètics tous descrita anteriorment no és de cap manera exhaustiva. En canvi, la nostra intenció és centrar-nos en materials que han estat i continuaran sent competitius per a la fabricació de components magnètics suaus en electrònica de potència d'alta freqüència i màquines elèctriques. Mètriques de rendiment com ara Msi la pèrdua del nucli són extremadament importants. Tanmateix, com que les peces magnètiques suaus s'han d'utilitzar en grans quantitats, no es pot descuidar la importància del cost. Per aquest motiu, les ferrites toves segueixen sent un material bàsic competitiu a alta freqüència. A causa del seu excel·lent rendiment a alta freqüència, els aliatges amorfs i nanocristal·lins, sens dubte, continuaran sent materials clau. Tot i que els acers al silici encara constitueixen la majoria del mercat mundial de materials magnètics tous, les seves aplicacions principals es troben en grans transformadors que funcionen a 50 o 60 Hz i màquines elèctriques de velocitat de rotació lenta.







